Com a casa

Havíem quedat a Kottbusser Tor, al cor de Kreuzberg, però jo volia anar a veure el Barça a la Penya Barcelonista Berlín Culé. De camí, però, se'm va punxar una roda i vaig abandonar la bici a Prenzlauer. Total que directament a Kreuzberg i busco un bar per veure el partit. Res, però de sobte, una tele amb una partit de futbol... però quin bar més estrany, no hi ha barra, hi ha màquines sense cervesa, tenen moltes pantalles: una casa d'apostes plena de turcs mirant el partit. Però suficient per sentir uns crits pel carrer i veure la repetició del gol de l'Henry.


Buscant un altre lloc, dic... jo això ho conec... i sí, estava al costat de Möbel Olfe, un dels bars visitats l'última vegada que vaig estar a Berlín. I si aquí hi ha el Möbel, estic al costat de la seu del Franziskaner FC. Doncs cap allà, a veure si estant mirant el partit. I sí, hi havia tot de gent mirant a la paret amb cares apaisanades. I sí, entro i entre núvols de fum de porro estaven mirant el Barça i parlant en català. Bé. Vaig poder veure dos gols.


Després amb la Serena a la Festsaal Kreuzberg, una espècie de miniapolo on feien una festa de suport (Soliparty) a uns antimilitaristes acusats de cremar vehicles militars alemanys. Ells deien que no havien estat, però al fons de la sala una pancarta deia "El que es crema a Alemanya ja no pot fer mal a Afganistan", amb el dibuix d'un jeep en flames... Dolentots, dolentots!! Deixem-ho en presumpció d'innocència.


















I després del míting, festa. Bé, força bé. Per començar un grup (Option Weg) d'una amiga lesbiana de la Serena, llàstima que no entengués les seves lletres, però bé, l'única noia que em va saludar donant-me dos petons. A Berlín no hi ha armaris, tothom n'ha sortit, fins i tot l'alcalde. I allà n'hi havia unes quantes, per no dir moltes.

Després un grup de hardcore polonès en polonès. Pffff... em sembla que el hardcore està igual de poc evolucionat a tot el món... I la sorpresa de la nit, Guts Pie Earshot, un grup de breakbeat format per... un violoncel i una bateria. I molt bé, molt bé. Escoltats a casa no valen molt però amb un parell de birres i en directe són una festa.


















I res, després cap a casa en la furgo-camió de la Serena. Un altre dia penjaré fotos de la bèstia... Molt bé, i només els va costar 500 euros. Aquí una imatge de la Serena conduint mentre cantàvem "Yo para ser feliz quiero un camión" i ella reclamava que pugés la gent de Barcelona per anar de festa...